Carta oberta a un BRIMO.
Benvolgut conciutadà,
Avui he vist com carregaves contra una manifestació antifeixista, independentista i pacífica.
Anàveu tots ben parapetats i protegits, com ha de ser, és la vostra roba de treball i no sempre trobareu davant gent pacífica. Jo no serè mai qui us critiqui per fer la vostra feina protegint la vostra seguretat.
Els manifestants no ho anaven pas tant: roba de carrer, mans enlaire i una pancarta penjant de les mans dels primers, com, d’altra banda, ha de ser en una manifestació pacífica si tothom, manifestants i policia antidisturbis, es comporten d’una forma raonable. Aquesta vegada ni tan sols la pancarta estava aixecada sobre uns pals. No, a les mans, penjant davant del cos. Disculpa que no sàpiga veure de quina manera es podia desencadenar una agressió violenta, més enllà de verbal, d’aquest grup contra ningú.
Perquè, i tu ho saps, d’aquests manifestants no cal esperar grans danys: pols de colors, avions de paper, crits, potser paraules ofensives (i ofendre’s és optatiu, si ho és per mi, encara més per un professional d’aquestes feines, crec jo). Potser algun hiperventilat arribi a llençar un ou, míssil gallinaci de capacitat lesiva que, vistes les reaccions, he arribat a pensar que no sóc capaç d’avaluar correctament.
No entraré en si s’ha de permetre que els totalitaristes es manifestin reivindicant la violència i el totalitarisme. Hi ha països europeus en què és delicte, n’hi ha d’altres que en subvencionen, organitzacions d’aquesta mena. Amb tot, sóc més de Voltaire que de Lenin, però, com a mínim, protestar davant d’això hauria de contemplar-se com un dret, i quasi una obligació, ja prou «aigualida».
Doncs deia, que havia vist la càrrega (o digueu-li com vulgueu) i no he sentit ràbia, he sentit tristor, decepció i tristor. Pot ser més tristor en veure’t «Mosso d’esquadra» actuar a l’estil «Piolín» imposant una batalla inútil per uns metres intranscendents contra uns ciutadans desarmats i pacífics, amb la ràbia i la força de qui els vol fer callar, de qui els vol humiliar, de qui els vol muts i a la gàbia, de qui vol revenja perquè hi són, per què són, pel que diuen i demanen, pel que pensen.
I he pensat en els teus fills, en aquells que dius que adoctrinen a les escoles perquè se’ls ensenya a respectar els altres, a perseguir els seus somnis amb el seu esforç i amb respecte i cura pels altres, als que s’ensenya que la raó sempre ha d’estar per sobre de la violència, que s’ha d’evitar tant com es pugui i encara més, als que s’ensenya llengües per pensar les coses de diferents perspectives i mates i química i ciències i tantes coses perquè aprenguin amb la pràctica a pensar, per ells mateixos, a ser més i més autònoms, lliures, i a la vegada i, indestriablement, responsables.
I he pensat que, aquesta nit, quan arribis cansat de la feina o del gimnàs i t’hi acostis per fer-los-hi el petó de bona nit, si us plau, no els expliquis el que has fet avui. Ells tenen el dret i la necessitat de seguir creient que tenen un pare digne, amb un ofici digne, tenen dret a admirar-te, malgrat tot. Perquè han de construir la seva llibertat pensant que la teva professionalitat i seguretat en aquella línia de policies és també la seva, la dels ciutadans als quals hauríeu de garantir els drets i llibertats de manifestació, reunió, opinió i tota la resta de drets humans i llibertats civils.
Sé que tu no decideixes fins on poden passar o fins on han de retrocedir. Jo sóc parcial, penso que hauria de retrocedir el feixisme i els totalitarismes, però si això no és «políticament correcte», com a mínim que ens puguin sentir, que els hi arribi el nostre clam contra la violència i la injustícia que promouen. Tu no dius «fins aquí», a tu t’ho diuen, però tu executes, i de vegades em fa vergonya estar pagant-vos el sou.
T’ho dic a tu, en primera línia, perquè és a tu que puc mirar-te als ulls. A qui et mana no el podré demanar explicacions, ni al que li mana a ell. Ni sé fins a quin punt hauria de pujar i encara ningú me’n donaria cap. I llavors penso que us manen els de sempre, els mateixos que a Espanya, que als Piolins.
No m’importa si ets un Mosso independentista o unionista o un fascista amb uniforme de la BRIMO, sou la policia del poble, perquè l’estat és el poble, perquè us paga el poble, i perquè si algun d’aquests eslavons està trencat, oxidat o podrit el substituirem. Potser trigarem, però anirà fora, aniran tots els que calgui fora, perquè només el poble salva el poble.
I, si pots, digues-li això als opressors que us manen en realitat: No penseu que ens heu vençut, és que això encara no ha acabat.
Visca la Terra!
Resistència Antifeixista
